La funció de Fènix Teatre s’inicia pel que es pot considerar que és la conclusió. Harpagó, el ronyós protagonista, està reclòs a la cel·la d’un manicomi. Senil, paranoic i vitalment acabat, li anirà desfilant pel davant la visió de les principals escenes del fil argumental de l’obra. Com si es tractés d’al·lucinacions, aquest aparent joc de flashbacks dona raó de la seva fi: l’anguniosa solitud d’una desferra humana amb el temor obsessiu que li robin el tresor que amaga. Jordi Pons-Ribot defuig així un tret que ha marcat molts dels muntatges convencionals de ‘L’avar’, sovint mostrat només com la caricatura d’un bufó gasiu i tòpic. Ell, en canvi, el tracta amb severitat i hi oposa molta més comicitat en la interpretació dels altres papers del repartiment. Un contrapunt que no és cap contradicció, perquè no desdiu de l’exageració de tipus pròpia de la Commedia dell’Arte, que amb tota evidència va influir en aquest text de Molière. Però sobretot perquè és una manera de recalcar també la poca dignitat dels altres personatges. Viciats per la cobdícia odiosa d’Harpagó, tots es degraden amb altres formes d’egoisme, sigui adulació, fatxenderia, fingiment, engany o furt.