Amb motiu del 25è aniversari de la mort de Franco es va fer un reportatge sobre les víctimes del franquisme, en un intent de recuperar la memòria històrica. Set persones de diverses procedències, declarades "desafectes" al règim perquè van lluitar per defensar la República, ens expliquen com van ser els anys de presó, de treballs forçats a pic i pala, construint tota mena d'obres públiques, i el buit social amb què es van trobar en tornar a casa. La Generalitat de Catalunya, seguint l'exemple d'altres comunitats, tramitava unes indemnitzacions per als milers de víctimes del franquisme. L'any 1990, el govern socialista va aprovar unes primeres indemnitzacions, però molta gent en va quedar fora: no es reconeixia l'existència de camps de concentració ni dels batallons de treballadors; es demanava una estada mínima de tres anys a la presó i haver complert els 65 anys. El patiment, la gana, els maltractaments i la misèria encara no havien tingut un reconeixement ni moral ni econòmic. Molts dels afectats creien que els diners haurien d'haver anat acompanyats d'una recuperació de la memòria històrica i que convenia explicar a les generacions joves per què van lluitar.