Durant els seus primers anys de vida, Laura García Pérez va dir “papa” a la càmera. El seu pare passava gran part de l’any fora del país per feina, mentre la seva mare la gravava perquè ell la veiés créixer. Amb ella i la seva àvia, ara revisa aquells vídeos domèstics, així com fotografies de les quals ha desaparegut el pare i el diari que la seva mare va escriure en un centre psiquiàtric.