Retrat del genuí, extravagant i inigualable músic i actor Adrià Puntí, líder de la desapareguda banda gironina Umpah-Pah. Quatre vertiginosos minuts inicials repassen la carrera d’Adrià Puntí en un bombardeig d'imatges, retalls i declaracions. Veiem com va dissoldre Umpah-Pah el 1996, com va fer les seves primeres passes com a actor de teatre, i com després va reaparèixer amb el seu debut en solitari, PEP A LA LLARGA, al que seguirien dos àlbums més. Un dramàtic punt i a part ens presenta al Puntí d'avui: agut, reflexiu, delirant, complex. Quedem amb ell al seu carrer, tocant EL BULEVARD DELS XIPRERS a la porta de la seva casa, després amb la guitarra a la plaça del seu poble, i més tard emocionant-se en parlar del procés compositiu i el missatge d'una cançó. Sentiments que surten d'alguna part fosca, i que fan mal. La seva no-normalitat –separada de la normalitat per una línia molt fina- es presenta aquí com un pou creatiu, una aixeta vital, recordant per moments aquella frase de Nelson Algren: “Quan la gent com tu o jo ens tornem normals, estem morts”. O, com afirma el mateix Puntí: “M’estimo més el que tinc aquí dins que el que veiem a fora”. Puntí, incomprès de vegades però sempre singular, mai s’ha obert tant.