El ‘Don't look back' de Cohen. Una visió única del cantautor al mig de la seva accidentada gira mundial de 1972, quan va engegar un fatigós tour per 20 ciutats, de Dublín a Jerusalem. Si no fos perquè no creiem en aquestes coses, parlaríem de mal d'ull: quan no son problemes tècnics són promotors hostils, serveis de seguretat violents, fans que protesten per qualsevol cosa o groupies ardents. Enmig de tot això, el pacient Cohen s'ho pren amb filosofia, i cavil·la (en directe, o en privat) sobre el seu art, sobre l'èxit (“l'èxit és supervivència”), sobre la seva connexió amb totes aquestes cançons (“estic condemnat a repetir-les com un lloro encadenat a la perxa”), sobre com una cançó pot “tornar-se inhabitable, quan perds contacte amb l'emoció”. I fa broma. Es riu de si mateix, i de la seva aurèola d'atribolament, i de totes les ensopegades (“M'he deshonrat a mi mateix, Tony”).